El meu fill està enganxat a les xarxes socials. M’he de preocupar?

M’han convidat a fer una xerrada amb aquest títol. La meva experiència a les xarxes ha estat tan positiva, que necessito que algú em faci d’advocat del diable! M’ajudeu a completar/rebatre els meus arguments? Al final, com a mínim, vull demostrar que el treball col·laboratiu és possible gràcies a les xarxes i que el problema – si és que n’hi ha – no són les eines, sinó el criteri amb què es fan servir aquestes eines.

Abans de començar. Ni sóc la mare perfecta, ni la dona perfecta ni res de tot això. Sóc mare de dues fantàstiques persones adolescents, per coses de la vida vaig estudiar una disciplina relacionada amb l’educació i ara treballo professionalment dins les xarxes socials.

Quina part de l’enunciat ens “molesta”: xarxes socials, enganxat, el meu fill ? Per mi la preocupació és el meu fill/a i crec que cap persona en època formativa haura d’estar enganxat a res. Ni tan sols als estudis. Per a formar-nos com a persones no podem tenir mires estretes i obsessives. Com a pares/mares som responsables legals – i morals – dels nostres fills. Per tant, hem de procurar que vagin agafant criteri. Ells dominen les eines però sense criteri, la majoria de pares/mares tenim criteri – es suposa! – però no dominem les eines.

Les xarxes socials aniran canviant i es desenvoluparan en nous models. Però no desapareixeran. Potser no es diran facebook, o twitter, però l’essència hi serà. O sigui que, millor no negar la realitat. Hem d’aprendre a conviure i fer-ne el millor ús.

Què m’ha de preocupar realment a les xarxes socials:

  • Hàbits d’addicció. Cal reconèixer que les dinàmiques dins les xarxes socials enganxen. I crec que enganxen perquè hi trobes moltes persones similars a tu, hi ha una multidireccionalitat en els missatges i immediatesa. Què tal si comencem a posar unes normes d’ús per a tots els que estem a casa? Desconnectar dispositius durant els àpats familiars, desconnectar durant unes hores a la nit, horaris d’utilització durant els caps de setmana, no cal tenir activats tots els avisos de missatges entrants ( les interrupcions creen estrés), no passa res si un whatsapp no es respon immediatament, comencem a discernir si és urgent, important…Evidentment, no podem demanar als nostres fills adolescents que compleixin unes normes que nosaltres no complim.
  • La protecció de la informació i la integritat de les dades. Qui sap les contrasenyes de qui? Tenim instal·lats antivirus a tots els nostres dispositius? Tenim mesures de protecció pel cas de robatori del mòbil? Tenim clar que RES confidencial ha d’estar a la xarxa? Sabem distingir entre un missatge en obert i un missatge privat?
  • Quin perfil i quines dades tenim publicades. Per defecte, un facebook vol el màxim de viralitat. Per tant, cal revisar tots els paràmetres de privacitat amb regularitat. Un amic d’un amic en el cas d’un adolescent pot equivaler a “tot quisqui”. Facebook no és la policia, que ens demani a quina escola estudiem, no vol dir que ho hàgim de respondre. Aquella informació que no penjaries en un paper al portal de casa teva i a l’abast de tothom, no la posis a les xarxes socials.
  • La integritat física dels nostres fills i filles. Ull amb la geolocalització en temps real. Mireu els paràmetres de configuració de cada dispositiu que portin els vostres fills. Si algú els vol perseguir, només cal que vagi llegint on és en cada moment. El més lleu que els pot passar és que els robin el mòbil….
  • La integritat moral dels nostres fills i filles. Quina imatge transmeten a les xarxes? Sense moralines ni prejudicis. Volem que la nostra filla de 13 anys es mostri com una Lolita? Passa alguna cosa quan el nostre fill/a és tan tímid/a cara a cara i en canvi és descarat/da a les xarxes? Crec que l’argument de dir que “quan siguis gran no trobaràs feina si penges aquestes fotos” és absurd, i més si un dels dos pares no té feina. Cal anar més enllà en les reflexions: realment vols ser la dona-sexe-ganxo? deixaries que algú amb aquesta pinta et manés? què pensaries si veiéssis una foto del teu pare/mare així?…..etc.
  • El ciber-assetjament. El meu fill/a està essent assetjat cibernèticament? O pitjor, és ell/a qui està assetjant a altres?
  • Comportaments trolls. N’hem parlat en posts anteriors: no dés de comer a los trolls i també en el del fenomen informer . I com sempre, pensem si és el nostre fill/a qui és un troll i no pas la víctima d’un troll.
  • En línia similar, sisplau: eduquem-los perquè no facin spam!  Que no es creguin tot el que circula, que busquin informació per a contrastar. Ull amb l’spam i els virus que s’hi poden anar transmetent.
El meu fill està enganxat a les xarxes socials. M'he de preocupar?
totes les fotos incrustades estan extretes d’Instagram

Què hi puc fer com a mare/pare?

  • No explicarem res sobre la dinàmica de les relacions pares/fills. Només pensa en què les teves decisions en l’àmbit 2.0 han d’estar en consonància amb la teva dinàmica general.
  • Cal trobar un equilibri entre la tutela/control i el dret a la privacitat/intimitat que tenen els nostres fills/es com a persones. Per tant, el meu consell seria introduir els nostres fills en aquelles xarxes més públiques, aquelles on tot es veu i així nosaltres des de fora podem veure com s’hi van adaptant. Per exemple, començar amb un instagram. El cas de facebook és molt més complexe. És patètic que com a pares siguem “amics” dels nostres fills per veure què fan. Allà on no arribi la confiança i diàleg….no hi arribarem de cap altra manera.
  • Fem un “googlejat” amb el nom dels nostres fills. D’entrada, no volem sorpreses. Si veiem que apareixen en algun llistat perquè el club de natació….etc, revisem si vam donar el consentiment, quin tipus de dades s’hi presenten, quines implicacions poden tenir per a la seguretat dels nostres fills i si cal reclamar que siguin eliminades aquestes dades.
  • Promoure un ús actiu i honest dins de les xarxes socials. Si el meu fill passa moltes hores a les xarxes: què hi fa? No és el mateix un consum passiu de videos, o visionat de programes absurds de televisió, que una creació de blogs que comporta recerca i documentació en anglès per escriure les pròpies publicacions. 
  • Parlar amb els nostres fills sobre què hi passa en les seves xarxes. Quines informacions han trobat, de quina notícia s’han assabentat, si han llegit tal cosa o tal altre que sortia al diari, quin és el vídeo més divertit…Buscar casos a la xarxa per encetar converses i fer-ne valoracions crítiques. Personalment,  “anar de bon rotllo” no m’agrada. Sense trencar ponts de diàleg, ha de quedar clar que “donat que com a fill ets responsabilitat meva, jo prendré les decisions que calgui en cas de desacord”.

Si res de l’anterior no funciona:

  • Sempre es pot denunciar un compte que hi hagi a les xarxes. Si el nostre fill menteix – segur que als 12 anys ja va dir que en té 14 – el podem denunciar i sol·licitar que se li tanqui el compte. Segurament serà una mesura d’últim recurs. Però existeix.
  • Pensem seriosament en quines alternatives estem donant als nostres fills com a educadors. Evidentment, potser s’enganxen a les xarxes socials de la mateixa manera que s’haurien enganxat a la televisió, a la PSP o tants altres gadgets que tenim a l’abast. Quines són les activitats de contacte cara a cara amb altres persones en les que els estem involucrant?….
  • En molts casos hem de reconèixer els nostres límits. Si no hi arribem, la nostra responsabilitat és buscar algú que ho pugui fer. Quan no hi ha diàleg, parlem amb els tutors, escola, ampa….No són infreqüents els casos de xerrades a adolescents per part de la Policia Municipal encarant els aspectes més crus del món 2.0.

 

Vinga, què opineu. M’he de preocupar? Què hauria de fer? Què hauria o no hauria de dir en aquesta xerrada….?

Xela Falgueras

PD – En un post més endavant, explicaré per què és necessari que el meu fill/a sigui a les xarxes socials!