Confessions d’emprenedor

Confessions d'un emprenedor

Fa una setmana vaig publicar al Facebook de busca’t la vida®:

MOLTES GRÀCIES A TOTS I TOTES!
Ara us dic per què…
Confesso que des de fa 18 mesos, NO tinc cap síndrome de diumenge a la tarda, ni em fa “pal” aixecar-me els dilluns, ni espero desesperadament que arribin els divendres.
Confesso que espero que arribi el cap de setmana per seguir treballant, perquè és quan sé que no m’interromprà ningú i puc anar elaborant els meus pensaments tranquil·lament.
Confesso que m’he d’obligar a parar unes hores per oxigenar-me i agafar més forces.
Confesso que m’ho estic passant bomba i m’estic envoltant de gent que ho fa possible.
Per tot això, us dono les gràcies.

Xela

Confessions d'un emprenedorI hi vaig adjuntar aquesta foto de les sabates. La veritat és que vaig quedar sorpresa de la quantitat de visionats que va tenir, els “m’agrada” i dels comentaris que vaig rebre (d’acord, confesso que a molts els conec personalment).

 

Doncs segueixo confessant que:

  • Vam començar busca’t la vida® amb aquest nom que em va sortir quasi com un rampell. La Natàlia i l’Elena acostumades a les meves embranzides em van somriure i van esperar que la meva “bogeria” passés….cosa que no va ser així.
  • Les “jugades” que em surten millor són aquelles que em vénen en forma de “febrada”. Hi ha nits que no dormo donant voltes a idees i m’aixeco amb una mena d’urgència de fer-les realitat. Així va ser com vaig telefonar la Mª Eugènia i li vaig dir: endavant amb el registre de la marca. O així és com, amb la planxa a les mans, entre camisa i samarreta, vaig elaborant els posts d’aquest bloc!
  • Vam començar busca’t la vida® per poder tenir una carta de presentació i poder explorar “des de dins” quines oportunitats hi ha per poder muntar un petit negoci. La idea era bastant vaga: un espai per emprenedors, xarxes socials…i….el que vingui.  Sempre vam pensar que és interessant que sigui qui et segueix qui et digui com et veu, en comptes de ser tu qui vulgui dirigir una comunitat.
  • Intento posar-me contínuament en l’anomenada “zona de discomfort”. És la millor manera d’avançar al ritme que toca. Altrament, t’apalanques i vas enrera. Ara ens hem apuntat als Premis Blocs de Catalunya 2013, amb la idea de poder tenir més visibilitat i aprofitar per poder tenir més projectes que es sumin a la nostra comunitat.
  • Ja sé que de moment som poquets, però al ritme que, per exemple, estem pujant a facebook des que he decidit tractar-lo “com si fós un gran client meu” – ja sabeu que facebook i jo tenim una relació…especial  – em fa pensar que potser tenim més futur del que m’imaginava amb el meu rampell inicial.
  • És impressionant la sensació que tens quan gent que et llegeix t’envia un correu i t’explica experiències similars a les teves i et demana “ser part del club blv”. O llegir els comentaris que els lectors ens deixen al bloc.
  • Confesso que és apassionant veure com l’Elena i la Natàlia tiren endavant passet a passet a quatre mans artesanies (*). Com amplien els seus contactes i van fent la seva xarxa comercial, a part de fer uns productes molt cuidats.
  • Confesso que crec que la gent es deu creure que em faig d’or, donat l’entusiasme amb el que comento que “les coses em van molt bé” amb xfdigital.cat (com a part seriosa del meu business) i busca’t la vida® (amb bon rotllo emprenedor) .  Ni molt menys! Anar “molt bé” no és un sinònim econòmic. És un mix d’il·lusió, gent, projectes, idees i força per tirar endavant.
  • Us dic una cosa, tots estem cansats de tanta grisor. Tal com està tot, la gent busca persones amb prou entusiasme i decisió com per provar coses noves i tenir ganes de canviar l’estat actual. Honestedat, empenta per fer canvis i bon sentit de l’humor. Possiblemet aquestes siguin les claus de per què a alguns els interessa seguir/llegir busca’t la vida®.
  • Confesso que donat que passo per fases d’intenses febrades de bogeria i embranzida, espero no ser l’única persona a qui li passa i ho intenta amagar a la família propera perquè no pateixin.
  • Fa mesos que ho dic: les coses em van passant tan de pressa que si m’estampo contra una paret serà a tota velocitat i possiblement ni me n’adoni. Crec que el sol pensament d’aquesta escena, lluny de fer-me por….encara em fa ganes d’anar més  enllà…

Confio en tots perquè m’aviseu abans que sigui massa tard.

Xela Falgueras

(*) PD febrer 2014 – ara, a quatre mans artesanies és a quatre mans barcelona

 

 

 

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*