No sóc guai…i què?

Reivindico honestedat. Parem de fer el titella.

jo no soc guai
Una línia molt fina separa l'elegància de la xavacaneria a les xarxes

Porto dies que em vaig escalfant i si no ho dic rebento. Estic FAR-TA del postureig a les xarxes!

I no parlo només de les selfies, que també n’hi ha per escriure un tractat de sociologia…o de psiquiatria.

No penseu que hi ha una sobreexposició excessiva?

Cal que un consultor – oju amb la paraula! – sigui súper-xupi-guai? Que ens expliqui tots els detalls i ens ensenyi fotos amb les GoogleGlass o amb el Micro penjant damunt un escenari – que depenent de l’angle de la imatge potser és un graó de 30 cm i amb una audiència de 20 persones (amb tots els respectes) – com si fos el ‘mismíssim’ Bill Gates?

Caram! Tots els homes tenen un perfil a les xarxes que són la reencarnació d’en George ‘what else?’ ,  i les dones, mita-les! si són millors que la TOP MODEL Adriana Lima !!!

Com és possible que petits comptes d’Instagram amb unes imatges precioses només tinguin 400 seguidors? I la nena-mona-de-torn en té 2.4K ? Una ‘nena-mona’ que no és una model, només resulta que és la ‘guai de l’Insti’ i ja posa com tota una professional. Es passa les tardes amb les seves amigues anant a fer-se sessions de fotos i somiant que un dia una súper agència li telefonarà i ja s’imagina en primera classe volant cap a NY per a desfilar en la passarel·la de no-sé-qui-que-la-farà-famosa.

Ah! FAMA! Aquesta és la paraula. Perseguim la fama i per això cacem a qualsevol ‘famoset’ per fer-nos una selfie i penjar-la a corre-cuita a les xarxes socials. Uuuuuui! Sobretot, que es vegi que sóc molt guai.

Permeteu-me que em tronxi de riure quan llegeixo els experts que ens expliquen ‘com retirar-se als 40’ ( i ell encara està en actiu?) , ‘ser súpper happy guai en els business’ o els que decideixen posar títols rimbombants a les seves ‘confes’ de manera que com més anglicismes, tecnicismes i papanatismes, millor queden.

El meu marit de vegades em diu que si vull clients o vull fer-los fora. Perdoneu, JO NO SÓC GUAI.  Al contrari, més aviat tinc una entrada una mica agressiva (diguem-ho clar: de mala llet) i sí, sempre sóc molt positiva i amb energia per donar i repartir, però bastant políticament-incorrecta.

Jo a un client que em contracta perquè ‘ha sentit campanes’ que necessita estar a internet:

  • l’he d’insultar parlant-li de KPIs, CPC, ROI, reach, engagement…de tal manera que es senti un complet ignorant?
  • o li he de dir que ‘per cada euro que pagues a facebook, en aquesta publicació t’han vist 800 persones del poble, que si ho haguessis pagat en una revista de paper, ni ho sabries’ ?
  • o que ‘aquest mes et recomano que no fem una newsletter perquè no tenim prou bons preus i millor no atabalar la teva llista de contactes’?

Una clienta tornant de vacances em va dir entusiasmada: ‘necessito parlar amb tu perquè vull muntar un ecommerce’. #Glups vaig pensar! Si resulta que en el teu sector un grup de compres ha invertit 40.000€ durant dos anys per fer un ecommerce que ha tancat, tu ara tens 4000€ per invertir durant 2 anys per veure si aixeques la teva botiga online? Què tal si aquests 4000€ els destines a fer una política de promocions agressives i matxaques a la teva competència?

Ja fa temps que vaig decidir no evangelitzar (perquè ens entenguem, no fer autobombo i autovenda d’un producte a algú que el desconeix). Tanta moda autofagocitada i endogàmica de les xarxes i el món digital han fet creure a molts que han de pagar per serveis que potser estan molt per sobre de les seves necessitats immediates per aguantar la seva petita pime. Si us plau! Que en la majoria de casos no parlem de multinacionals amb pressupostos astronòmics per invertir en màrketing i publicitat. Estem parlant de persones com tu i jo que volen un plus, però a qui els hem de dir ben clarament que ‘si tu pagues 100€ a facebook i a un community manager no facturaràs 200€ que t’ho cobreixin’.

Reivindico ser honestos. Jo no sóc guai !

Quan vaig al metge, no espero que sigui un xupi guai. Ni tampoc quan contracto un advocat, ni quan parlo amb el meu gestor. Vull professionals que m’aconsellin i em tractin bé com a persona.

Quan treballo per als meus clients i col·laboradors, els dic honestament el que penso – i de vegades no és gens fàcil – i els soluciono els seus problemes, amb els seus recursos i a la mida de les seves possibilitats. I no em va gens malament. Fa més de 10 mesos que NO he de sortir a buscar clients, perquè un me’n porta un altre, o un me’n recomana un altre. I sabeu què és el millor? Tinc clients amb qui la relació és tan bona que ja s’atreveixen a fer-me ‘un atracament a mà armada’ i em demanen d’avui per demà que els escrigui urgentment un article i els ho publiqui a les xarxes i…’ ja m’envies la factura’.

Quan tots aquests que estan fent el titella els passi la tonteria, ja m’ho explicaran!

Perdoneu, però #AlgúHoHaviaDeDir

Xela Falgueras

PD – D’acord….admeto que de vegades també em ‘penjo alguna medalla’, suposo que tot s’encomana tard o d’hora 😉

jo no soc guai
Una línia molt fina separa l’elegància de la xavacaneria a les xarxes