Objectiu: Everest

Avui us vull compartir una anècdota que en un principi em va fer sentir en un ridícul espantós – i això no és fàcil en mi,  ho sabeu els qui em coneixeu –  i a mida que va passar el temps vaig pensar que potser no n’hi ha per tant, que el món està fet perquè hi capiguem tot tipus de persones…o no? ja em direu què us sembla (si em voleu deixar algun comentari al final…)

Fa mesos vaig assistir a unes jornades professionals on un dels ponents explicava molt orgullós la seva estratègia de negoci i com s’ho està fent per ser el ‘number one’, gràcies a uns objectius molt clars i un equip d’alt rendiment enfocat fortament a resultats de vendes.  Ell n’anomenava ‘anar a l’Everest’.

En un moment de la seva intervenció va demanar als assistents que escrívissim en un paper quin era ‘el nostre Everest’.

Després d’una intervenció on es va esmentar ‘facturar 1 milió d’€ l’any que ve’ , a mi no se’m va acudir res més que llegir el meu:

 ‘treballar en projectes xulos per participar-hi i fer-los avançar’.

El ponent, amb un posat irònic em va dir que no creia de cap manera que el meu CEO li agradés sentir aquest objectiu, que estem en el món dels negocis i que l’Everest ha de ser una altra cosa… Passat el primer moment de TT –  Tierra Trágame – vaig escoltar com altres assistents deien cofois ‘doblar la meva facturació en els propers 6 mesos’ o ‘aconseguir 3 clients de més de 400.000€ de facturació’…

La veritat, no recordo massa bé què van dir – però els trets anaven per aquí – perquè em vaig quedar pensant avergonyida ‘qui caram em fa quedar com una autèntica imbècil davant de professionals del sector i possibles clients que estiguin assistint a l’acte?’

La conferència va acabar i al torn de preguntes, una persona va comentar – mirant cap a mi i fent referència a la meva intervenció – que ‘si a la seva empresa el personal d’IT no tenia dret a proposar millores que no revertissin directament en vendes, i que poguessin tenir una mica de ‘benestar emocional’ i no només pressió per les xifres de vendes’ (o alguna cosa així)…

Wait…WTF, vaig pensar…aquest noi m’està intentant passar un cable, però m’està recordant novament  el meu ridícul espantós assenyalant-me…#glups again

En el networking posterior vaig parlar amb dues persones que no tenen cap connexió entre elles i les dues van coincidir a dir-me que ‘aquest home ho fa molt bé i és el #1, però mai no treballaria amb ell’

Wait 2…WTF2…resulta que sóc la ximple que diu el que possiblement més d’un a la sala estava pensant?

Mireu, per raons que ara no vénen al cas, en els darrers mesos cada dia em llevo preguntant-me ‘si avui fos l’últim dia de la meva vida, triaria estar aquí, ara, amb aquesta gent i fent això?’ I aquest pensament tan ‘catastròfic’ si voleu, és el que em fa pensar que el ‘meu Everest’ no s’assembla gens al d’aquell ponent, i que no m’he de sentir gens malament per això. I potser va ser aquest pensament ‘catastròfic’  el que em va fer tenir el coratge per dir una frase ridícula i happy flower enmig d’una audiència altament qualificada.

Fa temps un client em va escriure un whatsapp demanant  (literalment)

•  T’he enviat material per alimentar la meva web.
• Ho has rebut tot bé?
• Tens temps per treballar en això?!
• Ets feliç…?!!

Després de contestar les primeres preguntes i acordar quan ens tornem a veure em respon…

• Per cert, no m’has respost a l’última pregunta… 😊

Doncs sí. Tal qual.

El meu Everest és un lloc on les persones somiem amb treballar motivades per causes que van molt més enllà del valor econòmic, podent  fer el que ens omple i ens fa feliços. Fa vint-i-cinc anys enrere ja vaig estar a punt d’entrar en el món dels súpercompetitius-taurons-de-les-finances i la vida em va reconduir a altres llocs.

No sóc gens xupi-guai (en el sentit que no em crec una il·lusa ni una ignorant), i …només espero que el que va sonar com a bajanada  també sigui l’Everest per a moltes persones que treballen i tiren endavant com millor poden la seva vida i el seu món personal i professional .

Al món hi hem de ser tots: taurons – encara que disfressats de start-up al pur estil Silicon Valley – els número 1, el 10, el 500, somiatruites,  xupiguais, realistes, deprimits, els que sempre remen, els que sempre ‘van de creuer’, els que es cremen, els catxo-motivats…

Només en una cosa m’agradaria puntualitzar el que vaig dir. La paraula xulo s’ha degradat. Hauria d’haver dit que ‘vull treballar en projectes que siguin un repte, en un equip multidisciplinar, on aprengui, que fem créixer el projecte i on tingui responsabilitat i respecte com a persona – primer – i com a professional després’  i punt. Això hagués sonat a ‘coaching’ i ‘business plan’, i segurament el CEO cofoi no se m’hagués tirat al coll ( deixo de banda que el fet de ser dona….potser tampoc no va ajudar vista la seva actitud general).

Em nego a posar cap valor a tot ‘això xulo’. He tingut clients molt petits, que no m’han pagat gairebé res, i que després m’han recomanat altres clients grans. Clients amb qui he invertit molt temps a canvi de pocs diners i amb qui em sento amb deute per tot el que vaig aprendre i avançar professionalment.  La meva súper-facturació del futur, espero arribar a fer-la per aquest camí. Tinc gairebé demostrat que quan les coses es fan pensant en les persones, els diners van arribant.

Desitjo de veritat que ell i tot el seu equip arribin a l’Everest. Estic ben convençuda que no ens trobarem pas pel camí perquè  al cap i a la fi…la meva felicitat professional  (ja no parlem de la personal) no es mesura ni en xifra de vendes ni en diners.

Xela Falgueras

PD – Per a una propera vegada, em recomanes que ‘calladita estás más mona’ o que ‘digues el que penses sense ofendre ningú, però sense vergonya’ ?